Notícies «De la competència tolerada a la competència pròpia: l’energia entra al món local»
29 maig 2026

Article de Joan Herrera, Professor associat a la Universitat Rovira i Virgili i soci de SAMSO.

 

«De la competència tolerada a la competència pròpia: l’energia entra al món local

Notes a propòsit del Decret llei 22/2025, de 28 d’octubre, per augmentar la resiliència del subministrament elèctric a Catalunya (DL 22/2025), i del Reial decret llei 7/2026, de 20 de març, pel qual s’aprova el Pla Integral de Resposta a la Crisi a l’Orient Mitjà (RDL 7/2026)

La transició energètica ha estat explicada massa sovint com una qüestió essencialment tecnològica: renovables, bateries, electrificació, xarxes intel·ligents o autoconsum. Aquesta mirada és necessària, però insuficient. La transició energètica no és només un canvi de fonts de generació; és també una transformació territorial, social, econòmica i institucional. I és precisament en aquest darrer terreny —el de les institucions i, molt especialment, el del món local— on s’està produint un dels canvis jurídics més rellevants dels darrers anys.

Durant dècades, els municipis han estat l’espai on la transició energètica s’havia d’implementar materialment, però no disposaven d’un títol competencial energètic clar. Els ajuntaments intervenien en energia a través de l’urbanisme, del medi ambient urbà, de la mobilitat, de la gestió dels equipaments públics, de l’enllumenat o de la prestació de serveis. Però l’energia, com a tal, no formava part de l’esfera pròpia municipal. L’acció local en aquest àmbit era possible, però sovint indirecta; necessària, però jurídicament fràgil; tolerada, però no plenament reconeguda.

Aquest escenari comença a canviar de manera significativa amb dues normes recents: el Decret llei 22/2025, de Catalunya, per augmentar la resiliència del subministrament elèctric, i el Reial decret llei 7/2026, estatal. Totes dues normes neixen vinculades a contextos d’urgència, però seria un error llegir-les només com a normes conjunturals. Ambdues normes incorporen una dimensió estructural: reforçar el desplegament renovable, acostar la generació al consum, impulsar l’autoconsum i donar un nou paper jurídic al món local.

El punt de partida és conegut. La llei reguladora de les bases del règim local de 1985 no va configurar l’energia com una competència pròpia municipal. Els municipis podien actuar en àmbits connexos —medi ambient, urbanisme, mobilitat, habitatge, serveis públics—, però no des d’una competència energètica expressa. Aquesta absència va generar un espai d’actuació local basat en títols indirectes i en interpretacions funcionals.

La reforma local de 2013 va fer encara més evident aquesta tensió. En restringir les competències impròpies i reforçar els controls de sostenibilitat financera i no duplicitat, es va consolidar una cultura jurídica més preventiva que expansiva. En aquest context, la política energètica local depenia massa de l’activisme de cada administració, de la capacitat dels serveis tècnics i jurídics i de la voluntat política d’assumir riscos interpretatius. La transició energètica local existia, però no tenia encara un encaix jurídic prou estable.

El dret europeu va començar a alterar aquest marc. Les directives del paquet d’hivern van reconèixer les comunitats d’energies renovables i les comunitats ciutadanes d’energia com a nous subjectes col·lectius del sistema energètic. La ciutadania, les pimes i les autoritats locals deixaven de ser simples consumidores o administracions perifèriques per esdevenir actores capaces de produir, compartir, emmagatzemar i gestionar energia.

Aquesta és la gran novetat conceptual: l’energia deixa de ser només mercat i infraestructura per passar a ser també participació, proximitat i retorn territorial.

Catalunya ha actuat, en aquest procés, com a laboratori jurídic anticipatiu. La Llei 16/2017, del canvi climàtic, ja va introduir una mirada transversal sobre energia, clima i territori. El Decret llei 24/2021, d’acceleració del desplegament de les energies renovables distribuïdes i participades, va incorporar mecanismes de participació local i de retorn territorial en determinats projectes de renovables. Però és el DL 22/2025 el que fa el pas més explícit en l’àmbit local. La norma modifica el règim local català per incloure els abastaments energètics i la promoció de la transició energètica justa i distribuïda entre els àmbits de competència local, i afegeix com a competència municipal la participació en comunitats d’energies renovables i comunitats ciutadanes d’energia.

Aquest canvi té una transcendència que va més enllà de la literalitat normativa. L’energia deixa de ser només sota el paraigua genèric del medi ambient o de l’urbanisme i entra en el llenguatge propi del règim local. Els ajuntaments ja no actuen només perquè la transició energètica té efectes ambientals, urbanístics o socials, sinó perquè la promoció d’un model energètic just i distribuït forma part de la seva esfera d’actuació. Aquesta és la diferència entre una competència tolerada i una competència reconeguda.

El DL 22/2025 reforça també les comunitats energètiques. Les declara d’utilitat pública, crea un registre específic i habilita les administracions públiques a constituir drets de superfície, concessions o autoritzacions de domini públic a favor d’aquestes comunitats quan hi hagi interès general. Aquesta previsió és especialment rellevant en la pràctica. Molts projectes comunitaris no fracassen per manca de voluntat social, sinó per manca d’espais, de seguretat jurídica o de capacitat administrativa. Les cobertes municipals, els equipaments públics o determinats terrenys públics poden esdevenir actius essencials per a la generació distribuïda. La norma dona cobertura a una col·laboració publicocomunitària que fins ara s’havia d’obrir camí amb instruments més incerts.

El RDL 7/2026 generalitza aquest gir en l’àmbit estatal. La seva aportació més rellevant és la modificació de l’article 25.2 de la Llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local, incorporant una nova lletra, la p, que reconeix com a competència pròpia municipal la promoció i participació en comunitats ciutadanes d’energia i comunitats d’energies renovables, així com l’impuls d’actuacions de transició energètica com l’eficiència energètica, l’electrificació i el foment de l’autoconsum. No som davant d’una mera declaració programàtica. El legislador incorpora un ancoratge competencial exprés en la legislació bàsica de règim local.

La conseqüència és clara: l’acció municipal en energia deixa de dependre exclusivament de títols indirectes. Un ajuntament pot promoure una comunitat energètica, participar-hi, cedir espais municipals, impulsar programes d’autoconsum, electrificació o eficiència energètica amb una base jurídica molt més sòlida. Això no significa que la nova competència sigui una carta blanca. Continuaran sent aplicables les regles de contractació pública, patrimoni, subvencions, estabilitat pressupostària, ajuts d’Estat i iniciativa pública econòmica. Però el punt de partida ja no és la sospita sobre si el municipi pot actuar, sinó la determinació de com ha d’actuar correctament.

Una segona novetat estructural del RDL 7/2026 és l’ampliació de l’autoconsum col·lectiu a través de xarxa. La reforma del Reial decret 244/2019, pel qual es regulen les condicions administratives, tècniques i econòmiques de l’autoconsum d’energia elèctrica, permet que instal·lacions fotovoltaiques o eòliques de fins a 5 MW puguin associar-se a consumidors situats fins a 5.000 metres. Això modifica l’escala del debat. L’autoconsum

deixa de ser només una coberta compartida o una comunitat de veïns i pot esdevenir una eina de barri, de polígon industrial, de municipi o d’agrupació de consumidors.

Aquesta ampliació és especialment rellevant per al món local. Permet imaginar projectes en què una instal·lació propera subministra energia a equipaments municipals, habitatges, comerços o activitats econòmiques del territori. També pot reforçar la relació entre municipis i polígons industrials, i facilita que la generació renovable s’ubiqui allà on sigui tècnicament viable i que el consum beneficiari sigui proper. En territoris rurals, obre la porta a projectes eòlics o fotovoltaics de dimensió mitjana vinculats directament al consum local.

El RDL 7/2026 crea, a més, la figura del gestor d’autoconsum. Aquesta previsió pot semblar menys vistosa que l’ampliació a 5 quilòmetres, però probablement tindrà una gran importància pràctica. Un dels principals obstacles de l’autoconsum col·lectiu no és tecnològic, sinó administratiu i organitzatiu: acords de repartiment, altes i baixes, relació amb distribuïdores i comercialitzadores, incidències, documentació i seguiment de l’expedient. El gestor d’autoconsum pot professionalitzar una funció que fins ara depenia massa sovint del voluntarisme dels promotors.

La norma també connecta la transició energètica amb la fiscalitat local i l’electrificació. Les bonificacions de l’IBI i de l’ICIO per a sistemes d’aprofitament solar o d’energia present a l’ambient, inclosa l’aerotèrmia, ofereixen als ajuntaments instruments concrets per orientar decisions privades i comunitàries. L’electrificació deixa així de ser només un objectiu climàtic i passa a formar part d’un nou marc d’incentius, especialment rellevant per a llars, comunitats de veïns, equipaments municipals i pimes.

Finalment, el RDL 7/2026 introdueix una qüestió central per al futur del desplegament renovable: el retorn territorial. Els grans projectes connectats a tensions iguals o superiors a 132 kV hauran de traslladar part dels beneficis als ciutadans i comunitats locals pròximes, amb processos locals de participació. El text deixa clar que aquest retorn no pot identificar-se amb el mer compliment de les obligacions fiscals. Aquesta distinció és essencial. El retorn territorial no és pagar impostos; és reconèixer que la transició energètica necessita legitimitat social, participació i repartiment just dels beneficis.

En conjunt, el DL 22/2025 i el RDL 7/2026 expressen un canvi de paradigma. La transició energètica ja no pot pensar-se únicament des de grans infraestructures, senyals de mercat i planificació centralitzada. Ha de construir-se també des d’allò local, des de la participació ciutadana, des de la gestió col·lectiva, des de l’autoconsum de proximitat i des d’un retorn territorial real.

El repte, a partir d’ara, és evitar que el reconeixement competencial sigui només simbòlic. Caldrà finançament adequat, suport tècnic als municipis petits, criteris jurídics clars, capacitat de xarxa, desplegament reglamentari de les comunitats energètiques i una governança multinivell més efectiva. Però el canvi de base ja s’ha produït: l’energia ha entrat en el dret local.

La pregunta, per tant, ja no és si els ajuntaments poden fer política energètica. La pregunta és com la faran, amb quins recursos, amb quines aliances i amb quina capacitat d’arrelar els projectes al territori. Aquesta és la principal lliçó del nou marc normatiu: la transició energètica serà local o no serà plenament justa, eficaç ni socialment assumida.»